fitxes

Bibliografia
^{a/e: golls@geocities.com}

aponar-se

1. A Carcaixent hi ha diverses variacions en la pronúncia del verb aponar-se. Es diu també emponar-se, angeponar-se o agimponar-se. Deu ser una variació normal amb el recolzament inicial amb el prefix em- (usual en altres verbs). En fa un estudi prou extens COLOMINA (s. v. aponar-se), que localitza moltes altres variants: emponnar-se (Marina Alta i Safor), aponnar-se (Dénia), apolnar-se (Cullera), apomponar (Benialí, el Pinós)...

   L'explicació etimològica podria ser, con diu Colomina: «Potser aquests pons i pona han intervingut en la formació del val. aponar: de fer o tenir pons, i de fer pona > aponar(-se), igual com afonar derivat de fons.»



2. Segons el DCVB:

   APONAR v. refl. Arrufar-se doblegant els genolls i abaixant el cos fins que toqui en terra o s'hi faci prop (val.); cast. acocharse. Si no està molt a mà la cadira o una bona pedra, s'aponen deixant descansar sobre els talons la part menos noble del cos humà, Martinez Folkl. Val., i, 54.

3. Segons el DCVB:

   3. PONS m. pl. || 1. Ganes o necessitat d'anar a evacuar el ventre; cast. pujos. Pons, o voluntat de anar a cambra: Tenemos, Pou Thes. 158. || 2. Fer pons els aucells: pantejar, estar-se morint (Labèrnia-S. Dicc.). || 3. A pons: a poc a poc, amb dificultat (Labèrnia-S. Dicc.).