REPTES DE L’EDUCACIÓ BILINGÜE AL PAÍS VALENCIÀ

Bona vesprada.

En primer lloc he d’agrair als organitzadors, la Universitat d’Alacant i Escola Valenciana, la invitació per a encetar aquestes primeres Jornades de l’Institut Europeu d’Immersió.

El primer que cal fer, en una ocasió com aquesta, és buscar un tema d’investigació d’una certa entitat perquè estiga a l’altura del marc on s’ha de presentar. La veritat, però, és que jo no sóc un especialista en immersió. A més a més, tothom té, en cada moment, unes preocupacions que no se les pot traure del cap, com em passa a mi aquests dies. De manera que he decidit fer més cas a les meues dèries personals que a les obligacions com a ponent, i avui us parlaré dels problemes de l’educació bilingüe al País Valencià.

I per què sobre l’educació bilingüe? Perquè, com molts de vosaltres, opine que l’educació bilingüe és el model educatiu idoni per al nostre sistema educatiu a hores d’ara —aquestes Jornades d’Immersió, i la tasca que duu a terme Escola Valenciana en són una bona prova—, i més encara per al que tindrem en girar la cantonada de l’any 2000. Des d’aquest convenciment, us parlaré dels reptes que ha d’afrontar l’educació bilingüe en els propers anys per donar una resposta a les exigències que li plantejarà la societat en un futur immediat.

Ho faré, sense cap propòsit d’originalitat, a partir d’alguns punts que em semblen necessaris per al seu desenvolupament. En realitat, jo només els tocaré per damunt damunt; en acabar podrem arredonir la sessió amb un col·loqui sobre tot allò que calga tractar amb més profunditat.

2. Primer: L’educació bilingüe ha de ser assumida com a model educatiu propi del sistema educatiu valencià

D’entrada aquesta petició sembla una bajanada. Vejam: si en la societat valenciana hi ha dues llengües en contacte, i si el sistema educatiu es proposa el domini d’aquestes dues llengües per part dels xiquets i les xiquetes, sembla clar que el model educatiu que ha d’adoptar el nostre sistema és, precisament, el de l’educació bilingüe.

Doncs no, no és aquest el cas. I ho dic no solament perquè alguns dels aspectes més representatius, com ara la seua organització en programes d’educació bilingüe, van tardar a ser reconeguts dins l’ordenament jurídic valencià en matèria de llengua i educació, sinó també perquè, com veurem, no tot el sistema educatiu l’ha acceptada totalment encara.

Per als qui no el coneixeu, us diré que l’any 1991 la Conselleria va publicar el llibre Un model educatiu per a un sistema escolar amb tres llengües. En aquest llibre, Vicent Sala i jo intentàvem fer una proposta organitzativa de l’educació bilingüe per al sistema escolar valencià. L’organitzàvem en tres grans programes per als territoris de predomini lingüístic valencià —el Programa d’Incorporació Progressiva, el Programa d’Immersió Lingüística i el Programa d’Incorporació progressiva— i un per als territoris de predomini lingüístic castellà —el Programa Bàsic—, entesos com una configuració didàctico-organitzativa que abastava aspectes curriculars i aspectes d’ús de les llengües en el centre. Aquests programes havien de ser adequats al propi context per cada centre mitjançant el seu Disseny Particular pel que fa als aspectes curriculars i el Projecte de Normalització lingüística del Centre pel que fa a l’ús social i administratiu de les llengües.

Aquesta estructuració del sistema educatiu en programes assumia el paradigma de l’educació bilingüe com a model educatiu que calia aplicar, i n’assumia el corpus teòric i els resultats de les investigacions com a fonaments del seu disseny. I no solament per al Programa d’Immersió Lingüística, sinó també per al Programa d’Ensenyament en Valencià i el Programa d’Incorporació Progressiva.

Aquest llibre va tenir una rebuda desigual: alguns serveis de la Conselleria, com ara el Servei d’Ensenyaments en Valencià el va adoptar com a instrument bàsic de treball, mentre que altres, com ara el Servei de Reforma, no li va fer pràcticament gens de cas. Què va passar llavors? Molt senzill: en certs documents legals generats pel Servei d’Ensenyaments en Valencià s’assumia l’organització del sistema educatiu en programes, mentre que en la gran majoria —incloent-hi l’ordenament legal en matèria curricular sorgit de la Reforma— ni s’hi feia cap esment ni es prenia el paradigma de l’educació bilingüe, amb una investigació valuosíssima i ben útil per a la nostra situació, com a base de treball, especialment per al tractament de les llengües.

Els avatars pels que ha passat el reconeixement legal dels programes d’educació bilingüe són massa complicats fins i tot per a mi, que els he seguits de prop. Només us diré que han anat apareixent i desapareixent successivament d’Ordres i Resolucions fins a la darrera versió del Reglament Orgànic i Funcional de les Escoles d’Educació Infantil i dels Col·legis d’Educació Primària, en l’article 88 del Capítol I, dedicat al Projecte Educatiu del Centre, dins el Títol V, que tracta del règim de funcionament, en què s’ordena que tots els centres en els municipis de predomini lingüístic valencià aplicaran un o més d’un dels programes d’educació bilingüe, i que els centres dels municipis de predomini lingüístic castellà podran aplicar qualsevol dels programes anteriors sempre que hi haja la voluntat dels pares i mares, o dels tutors, manifestada explícitament.

També apareixen, especificats i concretats en les seues exigències mínimes, en l’Ordre de 30 de juny de 1998 per la qual s’estableixen els requisits bàsics, criteris i procediments per a aplicar els programes d’educació bilingüe enriquits. Hi afig també, aquesta Ordre, el Programa Bàsic Enriquit per als centres dels municipis de predomini lingüístic castellà.

Les conseqüències d’aquest desgavell encara les estem patint a hores d’ara: molts serveis del nostre sistema educatiu encara funcionen amb un desconeixement absolut d’aquesta organització bilingüe i de la necessitat de potenciar aquest model educatiu als nostres centres.

Hi ha exemples flagrants, ben actuals, com ara un cert curs de formació per a equips directius, en què els ponents analitzen en profunditat la documentació didàctica i administrativa dels centres sense fer esment ni del programa d’educació bilingüe que aplica el centre, ni del Disseny Particular del Programa, ni del Projecte de Normalització Lingüística del Centre. Tret és clar, de la ponència del Servei d’Ensenyaments en Valencià.

O si en voleu un altre, podeu observar les llistes d’activitats de formació de qualsevol dels CEFIRE del País —i us ho diu un assessor del CEFIRE d’Alzira— i busqueu activitats formatives referides al programa d’immersió, a la lectura i escriptura en dues llengües, a l’ús vehicular d’una llengua quan no és la L1 dels xiquets i les xiquetes, al tractament de les interferències entre la L1 i la L2, o bé el tractament lingüístic que s’ha de donar als alumnes i les alumnes d’incorporació tardana al País Valencià.

No insistiré més en aquest punt. Vosaltres, però, penseu si s’ha tingut en compte aquesta realitat bilingüe del sistema educatiu en la catalogació de places a primària i a secundària, si es té en compte la competència bilingüe del professorat en la provisió de places per interins i en els concursos de trasllats, i en la selecció d’assessors i assessores, inspectors i directores; o bé el tractament que es dóna a l’educació bilingüe en el temari de les oposicions.

3. Segon: L’educació bilingüe ha de ser un model educatiu per a totes les alumnes i els alumnes valencians

No sé si aquest punt també necessita explicació. Per a una societat amb llengües en contacte com la nostra, amb una llengua dominant i una de minoritzada, la teoria de l’educació bilingüe ens diu que hi ha disponibles, entre altres, dos grans models: el de manteniment i el d’enriquiment. Tots dos es proposen la incorporació de la llengua subordinada dins el sistema educatiu, però amb una diferència fonamental. El model de manteniment comporta la incorporació de l’ensenyament i ús vehicular de la llengua minoritzada només per als alumnes procedents de la comunitat lingüística minoritzada; en conseqüència, els alumnes de llengua minoritzada reben una educació bilingüe, i els de llengua dominant, una educació monolingüe en la pròpia llengua. El model d’enriquiment, per contra, comporta l’ensenyament i ús vehicular de les dues llengües per als alumnes de llengua minoritzada i també per als de llengua dominant.

L’ordenament jurídic vigent —LUEV i LOGSE—, des del moment que exigeix el domini de les dues llengües cooficials per part dels alumnes i les alumnes prescindint de quina haja sigut la seua llengua habitual a casa, obliga a adoptar el model d’enriquiment.

Però una cosa és la llei, i una altra el que volen unes determinades persones, entre les quals incloc certs polítics, molts pares i alguns mestres, que es decanten inequívocament pel model de manteniment. D’ací provenen els problemes del tan blasmat Programa d’Incorporació Progressiva. No és el solament el seu disseny el que és insuficient per a un aprenentatge òptim del valencià, fins i tot podria donar molt de joc, especialment l’enriquit, si s’aplicara honestament i amb ganes de fer-lo servir amb eficàcia. El problema prové dels centres que voldrien fer un ensenyament monolingüe en castellà i per llei estan obligats a aplicar com a mínim el Projecte d’Incorporació Progressiva.

Podem dir, doncs, que l’escola valenciana, bilingüe, no és encara l’escola de tots els valencians. En les Jornades de Llengua i Escola, celebrades a València, vaig fer una anàlisi del Programa d’Ensenyament en Valencià a la comarca de la Ribera, una de les més valencianitzades del País Valencià, i vaig arribar a la conclusió que era majoritari en els pobles menuts però minoritari en les localitats més grans, on predominava l’ensenyament privat que, a més, també replegava —i replega—, mitjançant autobusos escolars, un cert alumnat dels poblets on es fa ensenyament en valencià. En aquests moments, tot i que van obrint-se algunes línies en localitats com Alzira, podem dir que l’escola valenciana, bilingüe, és rural i, tret d’un sector progressista i més o menys esquerrà i/o nacionalista, per a classes mitjanes baixes. Les elits de les ciutats, i fins i tot les dels pobles, fan en la pràctica —no oblidem la facilitat que tenen per a al·legar a l’ús vehicular del valencià— un ensenyament monolingüe en castellà.

És curiós, en un moment en què hi ha un convenciment internacional dels avantatges cognitius i sociopsicològics d’un bilingüisme equilibrat, quan els experts a Europa estan afirmant que la millor manera d’aconseguir aquest bilingüisme inicial és aprenent una llengua amb presència social en l’entorn, i quan sembla demostrada la facilitat que es té a aprendre una tercera llengua quan ja se’n saben dues, moltes persones encara s’aferren a una ideologia monolingüe i a una concepció instrumental i mesquina de la llengua estrangera, en lloc de preparar els joves per al món multilingüe i multicultural en el qual viuran.

Tot plegat, la incorporació progressiva d’una part d’aquest sector escolar, és possiblement el major repte que té plantejat a hores d’ara l’educació bilingüe.

1. Tercer: L’educació bilingüe ha de buscar l’enfocament didàctic adequat

Abans que res he de dir que el canvi de perspectiva en l’ensenyament de les llengües que ha plantejat la Reforma ha sigut magnífic. Més encara: la proposta del currículum de llengües del País Valencià és, possiblement, una de les millors de les elaborades a l’Estat espanyol. No és gens estrany, doncs, que aquesta proposta ens haja robat el cor a tots i ens hi hàgem lliurat sense condicions.

Però a la vista de com s’aplica, el cap —que no el cor— ens diu que alguna cosa no hi funciona. I no hi funciona perquè aquest èmfasi en els aspectes comunicatius de la llengua deixa desprotegit, en la llengua precisament més feble i amenaçada, un flanc particularment sensible: el de la genuïnitat i la correcció del codi.

Des dels plantejaments que en aquests moments fem servir, especialment a secundària —perfectes, sens dubte, per a llengües dominants—, podem arribar a tenir alumnes que redacten perfectament en valencià una instància, unes instruccions d’ús per a un aparell elèctric, una carta de protesta o una notícia periodística, i que sàpiguen abans dels quinze anys què és un cohipònim, la referència exofòrica i la progressió temàtica de temes derivats, però que no sàpiga dir "No hi estic d’acord" o "Ha passat un cotxe blau i un de negre", com es diu en valencià a vuelta de correo o no dar golpe, quin nom té en valencià aquell animal marí que donava nom a una pel·lícula de Spielberg, o com es pronuncia genuïnament tres hores.

Que no estarem propiciant una reestandardització del valencià; és a dir, que no aconseguirem, amb un enfocament que per una pruïja de seguir els últims corrents metodològics, creats, sens dubte per a altres contextos, que els xiquets i les xiquetes acaben parlant un valencià amb sintaxi, fonologia i semàntica castellanes?

Una bona educació bilingüe ha de proporcionar a cada llengua, dins d’un enfocament que les integre totes, el tractament adient amb la seua situació sociolingüística. Des d’aquesta perspectiva hi ha moltes coses pel que fa a la didàctica del valencià, que caldrà repensar. No, és clar, el retorn a un ensenyament tradicional de la gramàtica; però sí la incorporació, en línia del que afirmen els millors especialistes d’educació bilingüe, d’una necessària focalització en la forma —no solament pel que fa a la gramàtica textual, sinó també a la gramàtica de la frase, a la pronúncia i al lèxic— integrada dins l’activitat comunicativa.

 

2. Quart: L’educació bilingüe ha de disposar de professorat preparat per ser impartida amb eficàcia

Queda clar, doncs, que a l’apartat anterior s’insinua una didàctica per a la normalització del valencià, és a dir, per al seu ús al carrer.

Hi ha un problema, però, en aquest punt. D’on han de traure els xiquets i les xiquetes el model lingüístic que han d’interioritzar? Atesa la poca presència del valencià al carrer, als mitjans de comunicació o en el món d’allò que anomenem cultura juvenil, resulta evident que el model més influent ha de ser l’ús lingüístic de la professora o el professor a l’aula.

Com en altres qüestions referides a la recuperació del valencià, també en aquest punt, es posa damunt els mestres i les mestres una càrrega potser excessiva. Tot i així, al llarg de la incorporació del valencià dins el sistema educatiu durant els últims anys, és evident que el professorat, en general, ha sabut estar a l’altura de les circumstàncies.

El fet real és que, a hores d’ara, el problema s’ha complicat. El valencià, d’ençà de la seua incorporació a l’administració, als mitjans de comunicació, al món educatiu, a la jurisprudència, al món de la ciència i de la tècnica, etc., ha anat enriquint i refinant els seus recursos expressius, i resolent aquells petits problemes inicials d’ajust. Avui dia, els diccionaris i les gramàtiques, i l’ús dels bons escriptors i periodistes, ofereixen solucions adequades per a totes les funcions que la llengua ha de realitzar en l’activitat social.

També s’ha fet més complex el model educatiu. Ara, nosaltres proposem un model d’educació bilingüe que a partir de la mateixa fonamentació sociolingüística, psicolingüística i didàctica, done resposta a les múltiples situacions educatives que es donen al País Valencià. Un model educatiu que s’ha anat creant durant els darrers anys arreu del món, i que es troba en plena fase de construcció, expansió i experimentació.

Passa, però, que tot aquest esforç normativitzador i normalitzador pel que fa a la llengua, i també el nou paradigma d’educació bilingüe, no ha arribat plenament a les escoles. El professorat que hi treballa, o bé es va reciclar en aquella primera etapa dels anys 70, en condicions de voluntarisme i precarietat de les quals ara ens en fem creus, o bé ha eixit més recentment d’unes escoles universitàries de formació del professorat on en general no rep ni una competència en valencià ni una capacitació didàctica que li permeta afrontar les exigències de l’educació bilingüe que les escoles necessiten.

No sóc gens optimista en aquest punt. Que l’estàndard valencià ha resolt ja amb escreix tots els seus problemes d’adaptació a una societat complexa i és ara un instrument privilegiat per a l’activitat social a tots els nivells, és un fet; que l’educació bilingüe és el model educatiu idoni per al nostre context, també. Però saber qui crearà les condicions adequades perquè aquests elements constituïsquen la base de la formació inicial i continuada del professorat de les nostres escoles i instituts, i com, s’ho farà perquè aquesta formació tinga èxit, resulta com a mínim, tal com veig jo el panorama, una vertadera incògnita.

 

3. Cinquè: A l’educació bilingüe, s’hi ha de donar resolt el problema de la llengua

Hem dit abans que el professorat més conscienciat té una perspectiva normalitzadora de l’ensenyament del valencià.

És fàcil deduir, doncs, que aquesta perspectiva didàctica normalitzadora, que intenta proporcionar als alumnes i les alumnes una competència lingüística capaç de donar resposta a totes les necessitats comunicatives, incloent-hi en primer lloc les de la vida quotidiana, ha d’afrontar directament els problemes lingüístics i no defugir-los. Ha de fer dir als alumnes "escopinyes" i no berberetxos; "cloïssa" i no almeja; "bústia" i no bussó; i també: "No hi sent d’una orella" o "No puc anar-hi". I fins i tot li ha de fer escriure aquest en lloc de este, el qual li aconsellarà de reservar-lo per al nivell oral.

I ara jo em pregunte: Com podrem els mestres realitzar aquesta tasca si l’element essencial, el model lingüístic no solament no està assumit per la pròpia comunitat lingüística sinó que és motiu de dissensió i discòrdia fins i tot dins les aules mateix. I tot perquè certs sectors de la societat, incloent-hi certs personatges i determinats mitjans de comunicació, tot buscant-hi una rendibilitat política espúria, enverinen contínuament la societat i deixen el professorat tot sol a mercé de qualsevol persona que faça de la llengua bandera ideològica o motiu d’atac personal.

Des de la perspectiva de l’escola valenciana i de l’educació bilingüe, exigim un respecte a les instàncies científiques, sentit comú i l’honestedat cívica suficient per deixar de banda en la lluita partidista qüestions que han de ser patrimoni de totes les valencianes i valencians, independentment de les seues idees polítiques, i eviten que el professorat, en l’exercici de la seua tasca, haja de patir l’angoixa i la tensió que suposa de trobar-se sempre enfrontat a un cert sector, i no precisament el més civilitzat, de la nostra societat.

 

4. Sisé: L’educació bilingüe ha de saber afrontar el repte del multilingüisme

No faré, ara mateix, una proclama europeista o antiracista: crec que no n’és el moment. Però vosaltres i jo sabem que cada vegada serem més europeus, i que cada vegada tindrem més valencians nascuts més al sud, entre nosaltres.

La societat valenciana, en un futur molt pròxim, serà possiblement una societat multiètnica, multicultural i multilingüe, i aquest fet, sens dubte, plantejarà molts reptes al nostre sistema educatiu.

Ja hem començat, però. La demanda d’una major competència en llengües estrangeres, majoritàriament en anglés, s’ha estés com una reguera de pólvora en la comunitat educativa i els centres, especialment els més motivats i combatius en favor del valencià intenten donar resposta a aquesta demanda incorporant la llengua estrangera ja des del cicle inicial, o fins i tot des de l’educació infantil.

Aquest fet ha provocat suspicàcies entre certs sectors del professorat, que opinen que proporcionar massa competència en anglés de bon començament pot fer trontollar el delicat equilibri en què es troben el valencià i el castellà al nostre País, arraconant més si cap la llengua més dèbil; i que una escola autènticament preocupada pel valencià hauria de barrar el pas a la incorporació primerenca de les llengües estrangeres, i deixar-ne el tractament per al moment en què ja estigueren completament assolides la L1 i la L2.

Aquest debat té moltes implicacions que no puc discutir ací. Però hi ha algunes precisions que sí que m’agradaria fer-hi. Una, que no veig cap dificultat, ans al contrari, en la incorporació d’una llengua estrangera a condició que s’hi utilitze la metodologia adequada, i que en l’elaboració del projecte lingüístic del centre es respecten els principis de l’educació bilingüe. I dos, que no és convertint l’escola valenciana en un gueto com farem que cresca i es faça forta.

Barrar el pas a una llengua ja ho farà l’escola privada: davant la incorporació de l’anglés assumirà que una llengua hi és sobrera i proposarà als pares l’eliminació del valencià.

Nosaltres, per contra, com que sabem que és possible i, a més a més, estem convençuts que és beneficiós per als nostres alumnes, des de l’escola valenciana, ens comprometrem a assolir un rendiment en anglés i en castellà, i en la resta d’àrees d’estudi, tan elevat o més que en l’escola monolingüe, i damunt proporcionarem als xiquets i les xiquetes una magnífica competència en valencià.

Només ens hi calen les ganes, les competències, els recursos i el suport de la societat i de l’Administració.

8. Seté: L’educació bilingüe ha de ser el motor de la innovació didàctica

Adquirir competència en tres o quatre llengües dins el sistema educatiu, una de les quals és una llengua minoritzada, i dues sense presència o amb una mínima presència en l’entorn social dels aprenents, ha d’exigir una renovació total en els objectius, els mètodes i els materials.

Això ho saben bé les professores i els professors d’immersió, que són capdavanters pel que fa a un canvi en l’ensenyament-aprenentatge de La L2.

En efecte, a mesura que siguen més les llengües que s’han d’ensenyar dins el sistema educatiu augmentarà, per una banda la necessitat d’abordar-les des d’un enfocament integrat i per una altra l’obligació d’alleugerir les hores dedicades al currículum de l’àrea de llengües substituint-les per un ensenyament-aprenentatge basat en una integració de llengua i continguts, o bé directament mitjançant el seu ús vehicular en determinades àrees o temes transversals.

De la mateixa manera, les noves propostes d’ensenyament de llengües, exigiran la incorporació de noves tecnologies, com ara materials multimèdia, classes virtuals a través d’Internet, connexió a cadenes de televisió via satèl·lit i altres mitjans que s’aniran incorporant a velocitat vertiginosa a l’estoc de recursos que el mercat posarà a disposició del professorat en els propers anys.

Ni cal dir que aquests canvis accelerats han de provocar angoixa en el professorat, desconcert en el món editorial i una pressió creixent dels pares i mares perquè les institucions educatives no es queden desfasades.

Nosaltres no ens espantarem per això. Ben al contrari, hem d’aconseguir que els avanços accelerats en l’educació bilingüe, i l’esforç d’adaptació de l’escola a aquests canvis, esdevinga un motor de renovació, no solament per al tractament de les llengües sinó per a l’educació en general. Això només serà possible amb la regularització de fòrums de discussió, intercanvi i debat com aquestes Jornades, que acaben amb l’aïllament i el treball solitari de moltes escoles, però també amb la internacionalització del nostre treball a través dels programes i recursos procedents de la Comunitat Europea.

Crec sincerament que és ací, precisament, on la tasca d’institucions com la Escola Valenciana, pel seu coneixement directe de la realitat, per la rapidesa de resposta i la creativitat en les solucions poden compensar la inevitable inèrcia que l’Administració, amb molts recursos però amb un certa lentitud de reflexos, pot arrossegar.

1. Vuité: L’educació bilingüe ha d’aconseguir l’atenció i el suport de la Universitat

Crec que totes i tots els qui som ací coneixem el compromís de la Universitat amb la nostra llengua i la nostra cultura, i la lluita constant en què s’ha vist embrancada per impedir-ne la manipulació i la tergiversació tergiversació.

Quan dic, doncs, que necessitem l’atenció i el suport de la Universitat no em referisc al suport incondicional que en rep la llengua, ni tan sols el que en reben institucions com ara la Escola Valenciana, per exemple, en la celebració d’aquestes Jornades.

Em referisc a la necessitat que té l’escola valenciana que l’educació bilingüe esdevinga un camp de treball interessant per a la Universitat, com ha passat, afortunadament per a ells, en països com ara Canadà, Estats Units, Bèlgica, Finlàndia i tants altres.

Necessitem que l’educació bilingüe siga investigada en profunditat en el nostre context particular, i que aquesta investigació ens proporcione pautes per a millorar-ne l’organització i propostes d’actuació novedoses i contrastades que enriquisquen el nostre treball a l’aula.

I necessitem també un seguiment, control i avaluació, que avale els resultats de l’educació bilingüe feta al nostre país, amb les garanties que només ens pot proporcionar la Universitat.

Ja sé que l’investigador té tot el dret que siguen respectades les seues preferències, i a treballar en allò que esperona la seua curiositat intel·lectual; peròcrec que tots estem d’acord que la Universitat ha de saber compaginar aquest dret legítim amb una atenció a les necessitats d’una societat de qual es nodreix i a la qual serveix.

 

 

2. Conclusió

Per acabar, i com que ja deveu estar-ne fins al capdamunt, deixaré de banda alguns dels reptes que caldria esmentar per fer una reflexió final.

Tot sistema educatiu intenta servir a la societat, i aconseguir que els membres més joves, els qui s’hi incorporaran en un futur pròxim, siguen més cultes, més demòcrates i tolerants, i més competents professionalment.

Aquesta societat futura, però, ací al País Valencià encara està per construir. Tots els professionals de l’ensenyament sabem que com a ciutadans hem d’ajudar a construir-la, i com a ensenyants hem de tenir-la com a meta en la nostra tasca educativa.

Tanmateix, als educadors, a hores d’ara, ens és difícil identificar, rere el conflicte i el debat polític actual, quines són les línies mestres d’un projecte polític valencià en el qual, més enllà del legítim debat democràtic de les idees, tot els valencians hi puguem posar el coll. Possiblement, com hem dit abans, perquè certs elements bàsics de la nostra identitat esdevenen no un element d’unió com haurien de ser, sinó un motiu d’enfrontament i de lluita entre germans.

Com a educadors, doncs, demanem un consens social sobre la llengua, la cultura, i el dret a la pròpia identitat de tots i cadascun dels valencians, com a fonament per a la construcció del País Valencià del futur, i instrument i meta per a la nostra tasca educativa.

I sobretot, que aquests elements, que configuren la nostra personalitat col·lectiva, no siguen utilitzats com a armes llancívoles, com ha passat fins ara, en la lluita política i el debat pel poder.

Moltes gràcies.